En poc menys d’una hora, quatre generacions d’una mateixa família es van incorporant a la taula d’un llarg dinar de Nadal de noranta anys, repetint histories i comentaris heretats de dinars anteriors i quant els arriba el “moment” s’acomiaden aixecant-se amablement de la taula en un mutis definitiu, conformant així una paràbola sobre el pas del temps.
Els personatges pertanyen al record, a la memòria, els veiem desprotegits, entranyables però excèntrics, els seus tics ens fan somriure explicant anècdotes del passat i s’enorgulleixen de poder explicar-les.

Viuen com de puntetes en un espai des de que es van allunya’n de la nostre memòria.